Machu Pichu

Increïble experiència la d’anar al Machupichu!! Aquest divendres passat, vam anar direcció cap a una de les meravelles del món. La Sandra, la Maria i jo ens decidim a fer una de les rutes més econòmiques , i alhora una de les més aventureres.
Sortim divendres ben d’hora al matí, amb les motxilles no gaire plenes, per poder dur el pes tranquil•lament, però amb el menjar suficient perquè ens duri un parell de dies. A les 8 del matí ens surt l’autocar cap a Sta. Maria. La nostra ruta consisteix a anar per darrere el Machupichu, fins a Sta. Maria, i des d’allà agafarem una combi que ens deixarà a Hidroelèctrica on començarem la caminada de tres hores per la via del tren, enmig de les muntanyes i l’impressionant paisatge andí.
El viatge comença amb moltes ganes i molta motivació. Les set hores de trajecte amb el bus ens passen bastant més ràpid del que ens pensàvem. Entre les parades per descansar, les dormides i l’encantament observant el paisatge, arribem a bona hora a Sta. Maria. Iniciem el nostre àpat a base de pa bimbo, jamonada i formatge. Aquest serà el nostre menú diari per aquests dies...
Trajecte de Sta. Maria – Hidroelèctrica... 10 sols!! Ens avassallen amb els preus, finalment aconseguim que ens portin per 8 sols... cada una, clar. El recorregut és espectacular, tot i que la carretera no és massa bona, enmig de la muntanya, i que el conductor, com tots els peruans, condueix amb un coet al cul, podem gaudir i riure de l’emocionant aventura que ens espera.
Cap a les 17.30 arribem a Hidroelèctrica. Hi ha la temptació d’agafar el tren que està a punt de sortir, però no... el nostre repte es fer-ho a peu, ja no només per l’estalvi sinó per poder estar així amb més contacte amb la natura i poder gaudir més del paisatge que ens envolta.
El camí per la via es fa una mica monòton, caminant per les pedres i de tant en tant per sobre les fustes del mateix rail, per sort, durant la ruta ens creuem amb gent que està fent el mateix trajecte però de tornada. Les vistes són realment molt maques, i quan ja comença a enfosquir, és al•lucinant veure el cel estrellat i notar la presencia de les muntanyes al costat.
Quan per fi arribem a Aguas Calientes, que és on hi ha tots els hostals per la gent que puja al Machupichu, busquem un hostal ben econòmic i sopem i descansem. La nit serà molt curta, ja que a les 4 tenim previst començar a pujar.
Encara fosc, sortim ben preparades per pujar cap al Machupichu. No som les úniques, molts grups surten també cap a aquesta hora, per poder pujar tranquil•lament i arribar just a l’hora que obren les portes. És impressionant anar pujant, i poc a poc veure que el cel va aclarint, tot i que una mica de boira es quedava entre les muntanyes. El camí de pujada, ple de vegetació, colors verds i taronges es combinaven. Tardem unes 2 hores en arribar a l’entrada. Quina satisfacció més bona un cop a dalt!!
Moment ja d’entrar al Machupichu... lloguem una guia perquè ens faci el trajecte explicant cada racó i cada detall. La boira que encara hi ha fa que el paisatge tingui un aire més misteriós i místic. Sembla increïble que ja estem al Machupichu!! És emocionant veure i escoltar tota la història dels inques que hi vivien i quan van haver de fugir per l’arribada dels espanyols. Per sort, la ciutat del Machupichu no va ser destruïda...
Per pujar al Waynapichu, que es des d’on es veu una bona vista del Machupichu, es pot anar a les 7 o a les 10, per la boira que veiem al arribar, agafem la segona tanda, de les 10. Tot i així, veiem que el temps no es molt favorable, però ja que som aquí, pugem igualment. Hi ha una hora fins arribar a dalt, i durant el camí anem veient les vistes del Machupichu, enmig de la boira. Se’ns posa a ploure també, ja és una aventura total. També són escales que van pujant, però per sort no tant cansat com el camí que hem fet per pujar fins al Machupichu, el que sí que és aquesta ruta és més aventurera, ja que vam anar escalant, passant per túnels, per escletxes a les roques... i tot sota la fina pluja que estava caient.
Un cop a dalt del Waynapichu només veiem boira, però tenim una satisfacció interior increïble, a més a més d’haver estat gaudint en tot el trajecte. Contemplem una estona la magnitud del lloc on estem. Una passada!!
Abans que se’ns faci massa tard, comencem a baixar. La baixada sempre es fa més ràpid, tot i que poc a poc anem notant el cansament de les cames.
Fem l’última mirada a la ciutat perduda dels inques, tot i que crec que hi tornarem...
Després de baixar tot el camí fins arribar a Aguas Calientes, descansem una estona i recuperem forces, per emprendre de nou l’itinerari de la via del tren. Una mica atrevit començar aquest camí quan ja està enfosquint, però l’iniciem amb moltes ganes i les llanternes ben preparades. En poc temps el cel estrellat es deixa veure en la foscor de la nit.
La tornada se’ns fa molt pesada i cansada. Traiem les forces d’on sigui, però arriba un moment que sembla que no podem més. Portem caminant molt intensament des de les 4 del matí i això es nota. Arribem a la hidroelèctrica cap a les 22h, i la sorpresa és nostra quan veiem que no hi ha ningun taxi ni combi per poder anar fins a Sta. Maria. Amb el cansament que portem a sobre, només ens faltava això... A la hidroelèctrica no hi ha res, és com un polígon, només seguretat i policia. Com els de seguretat no ens poden ajudar en res, decidim anar a buscar la policia. Després d’una hora esperant davant la comissaria, i disposades a dormir allà al terra, fins que a l’endemà poguéssim agafar una combi, arriben els agents. Venien de jugar un partit de futbol... increïble!!Això sí que és treballar a gust!!
Els expliquem la nostra situació, és impossible avisar un taxi ara, ja que de nit no van per la carretera aquesta que és perillosa. La solució seria passar la nit allà i a l’endemà al matí agafar un taxi. El cap de la policia es mostra molt amable oferint-nos una habitació per passar la nit. Es posen tots els agents junts en una i nosaltres tres en una altra. Ara sí que estem al•lucinant!! Qui ens havia de dir que la nostra aventura realment seria una aventura al 100%.
A les 6 ens llevem, quina sort haver pogut dormir una mica en un llit. Agafem un taxi fins a Sta. Teresa. Durant el camí recollim a varies persones que també van cap allà. En aquests indrets hi ha molta hospitalitat els uns amb els altres.
A Sta. Teresa aprofitem de comprar una mica de menjar abans d’agafar l’altre taxi cap a Sta. Maria. El bus de Sta Maria a Cusco passa a les 09.30, així que anem amb el temps perfecte. Un cop pugem al bus, el nostre cansament surt totalment, i fem el viatge de 7 hores descansant el màxim, encara que es fa una mica pesat.
Arribem a Cusco a les 15.30 passades...però l’emoció d’explicar totes les vivències d’aquests 2 dies, fa que desaparegui gairebé tot el cansament i les agulletes que ens comencen a sortir.
Espectacular viatge, increïbles vistes, magnífics paisatges, moments genials, somriures, plors, converses, estrelles, escales, vies del tren, cansament, il•lusió, misteri, bona companyia, pluja, boira, entrepans de pa bimbo amb pernil i formatge, sucs de 5 sols, pícaras, agulletes, nits a la comissaria, cadira davant la porta, carreteres amb precipicis, showman al bus, ... el Machu Pichu ho pot tenir tot, i nosaltres ho hem viscut.
Moltes gràcies per aquesta experiència!!!