Ja fa un mes de l’arribada...

Cap de setmana tranquil a Cusco. El dissabte a la tarda, vaig anar amb la Sandra a Amantaní per fer el taller de manualitats. Vam fer un taller de fang, l’objectiu més aviat era que els grup de nens i nenes poguessin gaudir una estona conjuntament i realitzant una activitat diferent de les que estan acostumats. Del grup de 16 que hi havia, no gaires havien treballat amb fang. En un primer moment molts preguntaven si era xocolata. S’ho van passar molt bé, això és la sensació que vaig percebre mentre manipulaven el fang i també pel que em van dir molts, ja tenen ganes de tornar a fer un altre taller. La proposta inicial era realitzar una figura d’un animal i després fer uns forats per poder posar els colors, llapissos... però finalment, vaig preferir que fessin una figura d’un animal i ja està. Ja van tenir força indecisions, ja que no sabien quin fer, com fer-ho... Al final van sortir uns treballs magnífics!!!
En els nostres àpats encara hi abunda l’arròs, però per sort de tant en tant anem a menjar alguna cosa diferent. Una pizza mateix és un plaer. Ahir mateix, en vam menjar una molt bona a prop de la plaça d’Armas, on estaven celebrant amb una mena de focs artificials un dels sants de Cusco, el senyor de los Milagros.
La setmana passada vam anar a visitar un poble a uns 40 minuts de Cusco: Andahuaylillas. És molt conegut per una “capella sixtina” que té i que està molt elaborada amb pintures i retaules de fusta molt treballades. Allà vam estar dinant en un pati d’un bar molt acollidor, un “lomo saltado”, típic d’aquí : llom, arròs, ceba, tomàquet i pebrot. Molt bo tot el conjunt!
Aquesta setmana passada, a Amantaní he estat amb els bebès, on han arribat uns quants de nous, molt petits (de dies i mesos), i un amb molts problemes cardíacs i respiratoris, que hem d’estar constantment controlant-lo i amb l’oxigen les 24 hores. Tot i això, hem d’estar molt pendents d’ell perquè li agafa molts atacs. Quan va arribar, era un NN, que son els que estan abandonats i no els han posat ni el nom. Ara ja té un nom, Gabriel, i esperem que vagi millorant...
La setmana que ve estaré combinant-me amb els bebès i els gordos (que són els d’1 – 2 anys). D’aquesta manera també coneixeré als més grandets, que són amb els que podré treballar millor potser. De passada veuré al Gerardo i al Joaquin, que amb l’arribada de tants bebès ja els van traslladar a Gordos, amb només 8 mesos.
El primer mes aquí a Cusco ha passat molt ràpid. El fet de començar en un lloc nou, conèixer noves sensacions, nous indrets, nova gent... ha fet que sigui tot més agradable i entretingut. Esperem que així siguin tots els mesos!!

Les comunitats de Ccorcca

La meva feina aquí encara no està del tot definida. Primer hem d’observar quines necessitats hi ha i intentar treballar sobre això. De moment m’han derivat amb els bebès. N’hi ha 7 en aquests moments: el Joaquín, el Gerardo, la Valeria, el John, la Rosita (entre 6-8 mesos), el Paolo (3 mesos) i un bebè que va arribar ahir de 23 dies, que ara no recordo el nom. La majoria d’aquests nens tenen falta d’estimulacions i això és el que estem treballant diàriament i conjuntament amb les cuidadores d’Amantaní.
Aquí al centre hi ha diversos grups de nens de diferents edats, al matí els més grans van a l’escola i es treballa més amb ells per la tarda, donant-los reforç escolar. D’això s’encarregarà sobretot l’Ari.
Durant aquesta setmana també hem pogut visitar un dels hogars que s’han fet en colaboració amb Amantaní. N’hi ha 3, la casa verde, la casa del río i la casa blanca, que aquesta última és la que vam visitar. Aquests hogars el que volen es crear un ambient de família en un casa, i crear un ambient de llar. Una parella acull els nens a casa seva, i s’encarrega de cuidar-los, donar-los una educació, estimar-los, acompanyar-los en el creixement d’una manera més personalitzada i íntima. Sempre s’intenta que els infants que vagin en aquests hogars siguin nens que estiguin a llarg plaç al centre, ja sigui perquè no els poden adoptar per alguna malaltia o perquè són massa grans. A la casa blanca hi ha 11 nens, el més gran de 17 fins al més petit de 8. Potser el grup és força nombrós, però s’avenen molt bé tots i la casa està amb molts espais per poder fer deures d’escola, menjar, dinar...
L’Hugo i la Marcela, el matrimoni de la casa blanca, ens van rebre encantats. Vam poder estar pendents de les feines que feien els nens i nenes, i ens van estar explicant coses sobre l’escola. Per ells tots els de la casa era la seva família, tots eren germans, s’ajudaven els uns als altres, sobretot els més grans als més petits... veies que hi havia una molt bona convivència, com una família.
L’experiència d’haver visitat aquesta casa ens va entusiasmar molt. Uns dies més tard també vam anar a Ccorcca,on Amantaní té un projecte d’uns albergs per noies estudiants, tant de primària com de secundària, que viuen en comunitats llunyanes a les escoles i d’aquesta manera eviten caminar més de 3 hores per anar i més de 3 hores per tornar cap a casa seva. Són noies amb família, pero d’aquesta manera conviuen totes juntes molt a prop de les escoles, mengen, dormen, fan diversos tallers...
Ccorcca és un petit poble enmig de les muntanyes andines, a una hora aproximadament de Cusco i una altitud de 4.100m. Les vistes que teníem durant el camí era tot un regal, fins i tot veiem una part del camí inca que va de Cusco a Quito. Ovelles, cavalls, vaques, llames... només ens va faltar veure l’alpaca, típica també aquí a Perú. Aquesta petita població no disposa de molts serveis, tot i que l’escola és de les millors de la zona. No hi ha farmàcies, ni botigues de carn, fruita, pa... Hi ha un petit “puesto”, és com un CAP, però que no disposa de moltes ajudes i té moltes mancances.
Vam poder visitar una de les comunitats que té una escola,Rumaray, tot i que en aquell moment la mestra ja no hi era i estaven tots els nens jugant pels voltants. Les comunitats són petites poblacions rurals, que la gent que hi viu treballa de la terra i no disposen ni de llum ni aigua. La majoria de cases estan formades d’adobe amb el sostre de palla, resistents a moviments sísmics. Les escoles de les comunitats no són molt bones, ja que la mestra que exerceix és qualsevol persona que vulgui fer-ho, i a més a més, en aquest cas, quan veu que hi ha algun “carro” que la pugui portar cap a Cusco, doncs tanca l’escola. Això és el que va passar quan hi vam anar, a les 10 del matí la “mestra” va tancar l’escola i va deixar a tots els nens sense un lloc on poder estar per compartir i aprendre coses. Simplement indignant.
Ara ja coneixeu una mica més el centre on estaré realitzant les meves pràctiques, el meu projecte durant aquests sis mesos.

Foto: vista des de la comunitat de Rumaray.

Ollantaytambo

Primer cap de setmana d’aventura amb destinació a aquesta ciutat inca plena de ruïnes i records dels avantpassats. Vam sortir el dissabte al matí amb la motxilla preparada per tot el finde, érem les 7 de la casa: l’Emma, la Sandra, la Dolça, l’Ari, la Natàlia, la Maria i jo, i el Richard, un noi americà que ha vingut a passar uns dies per estudiar castellà i també s’està a la casa, però demà al matí ja se’n va...
La nostra aventura va començar buscant on podíem anar per aquí als voltants de Cusco sense que arribéssim a estar molta estona de viatge. Vam veure la població d’Ollantaytambo, que era una ciutat molt maca i plena d’història amb les ruïnes que encara conserva. Vam buscar informació d’on agafar el bus i on allotjar-nos un cop allà. I així dissabte cap a les 11 començava el cap de setmana amb moltes ganes.
DISSABTE
El bus l’agafem només a uns 10 minuts d’aquí casa, i després d’un viatge d’una hora i mitja mesomenys, parem a Urubamba on agafem una combi que ens porta directament a Ollantaytambo. Aquest per sort dura només uns 20 minuts, tot i que les sotregades que va fent pel camí ens fa que sembli més estona. Un cop a la ciutat, busquem un lloc per dinar, i al pati interior d’un bar ens preparen uns arrossos a la cubana amb plàtan, papas, ou ferrat i amanida. Ja portem uns quants dies menjant-ne però és bo i econòmic. Acabarem de l’arròs!!!
De seguida hem anat a buscar l’hostal que havíem vist a la guia. Un petit indret amagat enmig del centre amb un patí interior amb jardinet, i les habitacions de fusta molt acollidores...ens ha encantat!! I a més a més el preu era indiscutible: 15 soles!! Després de deixar les coses, fer un cafè o te i jugar una estona a tirar unes monedes a una granota que hi havia, donem la volta pel poble. Veiem les ruïnes, però com es fa fosc aviat aquí preferim anar-hi pel matí. A les 7 ja és totalment fosc, i el poble ens ha encantat. És força petit, amb els carrers de pedra emmurallats i les cases molt rústiques. Els nens donaven alegria jugant pels carrers i de tant en tan ens acompanyava algun gos que només buscava una mica de companyia. Després de perdre’ns pels carrerons d’aquest indret, ens instal•lem en un bar amb unes cusqueñes (és la marca de cervesa d’aquí) xerrant i rient una estona amb els diferents jocs.
Quan decidim anar a sopar, a les 9, molts llocs ja estan tancats... aquí els horaris son de sopar cap a les 7 o 8 com a molt. Per sort trobem una pizzeria...però a mi m’agrada tant l’arròs que demano arròs amb pollastre!! Descansem bé per poder-nos llevar ben d’hora a l’endemà i aprofitar el dia.
DIUMENGE
A les 9.30 estem esmorzant un te amb un sandwich i ja ens encaminem a pujar per la muntanya i poder veure les ruïnes de més a prop. Només visitem les que no s’han de pagar, que antigament havien sigut uns magatzems de menjar, ja que les altres on va tothom, el temple del sol i la lluna, s’han de pagar amb el “boleto turístico” i l’hauríem d’haver tret des de Cusco. Crec que des de baix no s’apreciava tant l’alçada on es trobaven aquestes ruïnes. Realment ha estat una excursió molt maca, amb unes vistes increïbles que observàvem molt sovint per poder respirar bé, ja que amb tanta alçada (2800 m) et canses més. Finalment hem fet una bona ruta, pujant, baixant, escalant, baixant de cul (ehh Maria!!), saltant... Hem pogut veure totes les ruïnes i de lluny teníem les vistes dels temples, també en ruïnes. El sol ens ha picat bastant, i just arribar a baix al poble de nou, ens hem refrescat amb el riu que hi passa.
Dinem ja de camí cap a Cuzco, a la parada que fem entre un bus i un altre a Urubamba. Què dinem??? Arròs a la cubana la majoria!!!...per variar...
Ja aquí a Cusco, arribem cap a les 6, fem sessió de neteja de la casa, que una mica ja li tocava.
Ha sigut un cap de setmana força intens i complert, hem pogut gaudir del paisatge que ens presenta aquest país, les seves arrels inques, el menjar, la convivència entre nosaltres, riures, històries de por, la lluna plena...
Esperem que cada cap de setmana sigui tan viu com aquest i que anem superant-lo cada vegada!!!