BON NADAL 2009!!!

Que aquests dies de màgia nadalenca estiguin plens de felicitat!!!

Molt bon Nadal i bones festes per tothom!!

Amb molt d'enyor, pero amb molt d'amor des del Perú...

Machu Pichu

Increïble experiència la d’anar al Machupichu!! Aquest divendres passat, vam anar direcció cap a una de les meravelles del món. La Sandra, la Maria i jo ens decidim a fer una de les rutes més econòmiques , i alhora una de les més aventureres.
Sortim divendres ben d’hora al matí, amb les motxilles no gaire plenes, per poder dur el pes tranquil•lament, però amb el menjar suficient perquè ens duri un parell de dies. A les 8 del matí ens surt l’autocar cap a Sta. Maria. La nostra ruta consisteix a anar per darrere el Machupichu, fins a Sta. Maria, i des d’allà agafarem una combi que ens deixarà a Hidroelèctrica on començarem la caminada de tres hores per la via del tren, enmig de les muntanyes i l’impressionant paisatge andí.
El viatge comença amb moltes ganes i molta motivació. Les set hores de trajecte amb el bus ens passen bastant més ràpid del que ens pensàvem. Entre les parades per descansar, les dormides i l’encantament observant el paisatge, arribem a bona hora a Sta. Maria. Iniciem el nostre àpat a base de pa bimbo, jamonada i formatge. Aquest serà el nostre menú diari per aquests dies...
Trajecte de Sta. Maria – Hidroelèctrica... 10 sols!! Ens avassallen amb els preus, finalment aconseguim que ens portin per 8 sols... cada una, clar. El recorregut és espectacular, tot i que la carretera no és massa bona, enmig de la muntanya, i que el conductor, com tots els peruans, condueix amb un coet al cul, podem gaudir i riure de l’emocionant aventura que ens espera.
Cap a les 17.30 arribem a Hidroelèctrica. Hi ha la temptació d’agafar el tren que està a punt de sortir, però no... el nostre repte es fer-ho a peu, ja no només per l’estalvi sinó per poder estar així amb més contacte amb la natura i poder gaudir més del paisatge que ens envolta.
El camí per la via es fa una mica monòton, caminant per les pedres i de tant en tant per sobre les fustes del mateix rail, per sort, durant la ruta ens creuem amb gent que està fent el mateix trajecte però de tornada. Les vistes són realment molt maques, i quan ja comença a enfosquir, és al•lucinant veure el cel estrellat i notar la presencia de les muntanyes al costat.
Quan per fi arribem a Aguas Calientes, que és on hi ha tots els hostals per la gent que puja al Machupichu, busquem un hostal ben econòmic i sopem i descansem. La nit serà molt curta, ja que a les 4 tenim previst començar a pujar.
Encara fosc, sortim ben preparades per pujar cap al Machupichu. No som les úniques, molts grups surten també cap a aquesta hora, per poder pujar tranquil•lament i arribar just a l’hora que obren les portes. És impressionant anar pujant, i poc a poc veure que el cel va aclarint, tot i que una mica de boira es quedava entre les muntanyes. El camí de pujada, ple de vegetació, colors verds i taronges es combinaven. Tardem unes 2 hores en arribar a l’entrada. Quina satisfacció més bona un cop a dalt!!
Moment ja d’entrar al Machupichu... lloguem una guia perquè ens faci el trajecte explicant cada racó i cada detall. La boira que encara hi ha fa que el paisatge tingui un aire més misteriós i místic. Sembla increïble que ja estem al Machupichu!! És emocionant veure i escoltar tota la història dels inques que hi vivien i quan van haver de fugir per l’arribada dels espanyols. Per sort, la ciutat del Machupichu no va ser destruïda...
Per pujar al Waynapichu, que es des d’on es veu una bona vista del Machupichu, es pot anar a les 7 o a les 10, per la boira que veiem al arribar, agafem la segona tanda, de les 10. Tot i així, veiem que el temps no es molt favorable, però ja que som aquí, pugem igualment. Hi ha una hora fins arribar a dalt, i durant el camí anem veient les vistes del Machupichu, enmig de la boira. Se’ns posa a ploure també, ja és una aventura total. També són escales que van pujant, però per sort no tant cansat com el camí que hem fet per pujar fins al Machupichu, el que sí que és aquesta ruta és més aventurera, ja que vam anar escalant, passant per túnels, per escletxes a les roques... i tot sota la fina pluja que estava caient.
Un cop a dalt del Waynapichu només veiem boira, però tenim una satisfacció interior increïble, a més a més d’haver estat gaudint en tot el trajecte. Contemplem una estona la magnitud del lloc on estem. Una passada!!
Abans que se’ns faci massa tard, comencem a baixar. La baixada sempre es fa més ràpid, tot i que poc a poc anem notant el cansament de les cames.
Fem l’última mirada a la ciutat perduda dels inques, tot i que crec que hi tornarem...
Després de baixar tot el camí fins arribar a Aguas Calientes, descansem una estona i recuperem forces, per emprendre de nou l’itinerari de la via del tren. Una mica atrevit començar aquest camí quan ja està enfosquint, però l’iniciem amb moltes ganes i les llanternes ben preparades. En poc temps el cel estrellat es deixa veure en la foscor de la nit.
La tornada se’ns fa molt pesada i cansada. Traiem les forces d’on sigui, però arriba un moment que sembla que no podem més. Portem caminant molt intensament des de les 4 del matí i això es nota. Arribem a la hidroelèctrica cap a les 22h, i la sorpresa és nostra quan veiem que no hi ha ningun taxi ni combi per poder anar fins a Sta. Maria. Amb el cansament que portem a sobre, només ens faltava això... A la hidroelèctrica no hi ha res, és com un polígon, només seguretat i policia. Com els de seguretat no ens poden ajudar en res, decidim anar a buscar la policia. Després d’una hora esperant davant la comissaria, i disposades a dormir allà al terra, fins que a l’endemà poguéssim agafar una combi, arriben els agents. Venien de jugar un partit de futbol... increïble!!Això sí que és treballar a gust!!
Els expliquem la nostra situació, és impossible avisar un taxi ara, ja que de nit no van per la carretera aquesta que és perillosa. La solució seria passar la nit allà i a l’endemà al matí agafar un taxi. El cap de la policia es mostra molt amable oferint-nos una habitació per passar la nit. Es posen tots els agents junts en una i nosaltres tres en una altra. Ara sí que estem al•lucinant!! Qui ens havia de dir que la nostra aventura realment seria una aventura al 100%.
A les 6 ens llevem, quina sort haver pogut dormir una mica en un llit. Agafem un taxi fins a Sta. Teresa. Durant el camí recollim a varies persones que també van cap allà. En aquests indrets hi ha molta hospitalitat els uns amb els altres.
A Sta. Teresa aprofitem de comprar una mica de menjar abans d’agafar l’altre taxi cap a Sta. Maria. El bus de Sta Maria a Cusco passa a les 09.30, així que anem amb el temps perfecte. Un cop pugem al bus, el nostre cansament surt totalment, i fem el viatge de 7 hores descansant el màxim, encara que es fa una mica pesat.
Arribem a Cusco a les 15.30 passades...però l’emoció d’explicar totes les vivències d’aquests 2 dies, fa que desaparegui gairebé tot el cansament i les agulletes que ens comencen a sortir.
Espectacular viatge, increïbles vistes, magnífics paisatges, moments genials, somriures, plors, converses, estrelles, escales, vies del tren, cansament, il•lusió, misteri, bona companyia, pluja, boira, entrepans de pa bimbo amb pernil i formatge, sucs de 5 sols, pícaras, agulletes, nits a la comissaria, cadira davant la porta, carreteres amb precipicis, showman al bus, ... el Machu Pichu ho pot tenir tot, i nosaltres ho hem viscut.
Moltes gràcies per aquesta experiència!!!

25 anys!!

Qui m’havia de dir que celebrar els 25 anys aquí a Cusco seria tan increïble. Va ser un dia fantàstic, on vaig gaudir de moltes sorpreses inesperades. Les culpables d’aquests bon moments: les meves companyes de pis i amigues aquí a Cusco.
El cap de setmana va ser molt tranquil. El dissabte vam visitar la població de Chinchero, només la part que es pot accedir sense el famós “boleto turístico”. El poble és petit però molt acollidor. Unes dones que estaven teixint ens van veure passar per davant del seu pati i ens van fer entrar a què veiéssim el que estaven fent. Al•lucinant veure com aquelles dues dones anaven xerrant i alhora passant les llanes d’un costat a l’altre contant cada un dels colors. Ens van mostrar com quedava el resultat final i era increïble, realment moltes hores per l’elaboració.
Després de fer un dinar bastant típic: arròs chaufa, lomo saltado, o arròs amb pollastre, vam anar seguint un dels camins de terra que pujava cap als camps situats més amunt. Era preciós observar el paisatge des d’allà dalt i veure les diferents cases amb les seves pastures al voltant, vaques, porquets (aquí els hi diuen chanchos), ovelles... Vam estar una bona estona de relax, veient com s’anava ponent el sol i retratant cada racó d’aquell indret.
El diumenge de tranquil•litat per Cusco. La plaça de San Blas és un bon lloc per fer un mate i estar xerrant plàcidament mentre el sol et va escalfant. Hi ha moments que desitjaries tenir una piscina allà al costat per la immensitat de sol que hi ha.
A les 00.00h començava el meu dia, tot just acabant de sopar totes les amigues em van felicitar i ja planejaven el que farien l’endemà, per la qual cosa ja em van enviar cap amunt. Uns 20 minuts més tard, quan jo ja estava iniciant el son, em desperta una guitarra i unes cançons de “Happy birthday”. Em quedo flipant mirant cap a la porta i els veig a tots allà cantant-me. “La banda sin nombre” aquí a casa meva felicitant-me...ufff!! dunidó!! La serenata va durar unes dues cançons, jo encara al•lucinava i això que estava rodejada de totes les meves companyes. Va ser un molt bonic detall. “La banda sin nombre” és un grup de música d’aquí Perú, que toca en molts bars que hi ha per Cusco. Poc a poc ens hem anat coneixent i fent amics. Després d’aquesta sorpresa em va costar dormir així que ens vam quedar xerrant una bona estona.
A l’endemà al matí a la feina com sempre, amb els gordos sense parar ni un instant. Per la tarda ja em van fer fora de casa com fos, i no podia arribar fins que fossin ja les 10 de la nit ben bé. Me’n vaig anar a veure una pel•lícula amb un amic, per cert molt bona: “El color del paraíso”, d’un director iranià. Més tard va venir un altre amic i em va fer un retrat amb llapis, allà mateix en cinc minuts mentre xerràvem. Molt maco el dibuix per cert!
Ja cap a les 22h faig cap de nou a casa i...venen més sorpreses!! Estan tots reunits a la cuina i només obrir la porta em comencen a cantar una cançó, amb la música de “Cariñito”, una cançó peruana, però la lletra totalment escrita per a mi. Quina sorpresa de nou!! “Una tortuguita, que viajaba por el Cusco...” Molt bonica de veritat, a més a més amb la guitarra i tot, genial!!
I ja a sopar, havien preparat durant tota la tarda el sopar...ufff!! què bó!! Nachos amb guacamole, tequeños d’espinacs amb formatge, arròs, pa amb tomata i fuet, yuca fregida, camote, amanida... bonííííssim tot!!
I després del sopar... el pastís! Bufar les espelmes, demanar un desig...i morder la torta com fan aquí. Va a fer una mossegada i quan t’apropes al pastís, PAM... tota la cara sobre la torta!! Després d’escoltar de nou la meva versió del “Cariñito”... un regalet!! Unes aquarel•les amb els pinzells, la paleta, fulls d’aquarel•la... uaaaauuu!!! Quin regal més maco!! Ara ja tinc molts encàrrecs, cada una d’elles en vol un... però tenia tantes ganes de pintar amb aquarel•les...
La festa va continuar encara, vam anar cap a los “7 angelitos”, un bar on fan música en viu i uns mojitos molt bons. Actuaven la “Banda sin nombre”, els quals em van tornar a felicitar moltes vegades i em van dedicar un altre “Happy birthday”. Increïble!!Aquí la festa es va allargar fins ben bé les 5h, quan la pista feia hores que era nostra però vam pensar en el dia de treball que ens venia en poques hores.
Dunidó quin aniversari, oi?? Aquests 25 anys realment seran inoblidables... i tot gràcies a vosaltres noies!!
Moltes gràcies Ari, Maria, Dolça, Sandra, Emma i Nat per fer del meu aniversari un dia genial!!
I gràcies a la “Banda sin nombre” per despertar-me i desitjar-me un feliç aniversari!!

Ja fa un mes de l’arribada...

Cap de setmana tranquil a Cusco. El dissabte a la tarda, vaig anar amb la Sandra a Amantaní per fer el taller de manualitats. Vam fer un taller de fang, l’objectiu més aviat era que els grup de nens i nenes poguessin gaudir una estona conjuntament i realitzant una activitat diferent de les que estan acostumats. Del grup de 16 que hi havia, no gaires havien treballat amb fang. En un primer moment molts preguntaven si era xocolata. S’ho van passar molt bé, això és la sensació que vaig percebre mentre manipulaven el fang i també pel que em van dir molts, ja tenen ganes de tornar a fer un altre taller. La proposta inicial era realitzar una figura d’un animal i després fer uns forats per poder posar els colors, llapissos... però finalment, vaig preferir que fessin una figura d’un animal i ja està. Ja van tenir força indecisions, ja que no sabien quin fer, com fer-ho... Al final van sortir uns treballs magnífics!!!
En els nostres àpats encara hi abunda l’arròs, però per sort de tant en tant anem a menjar alguna cosa diferent. Una pizza mateix és un plaer. Ahir mateix, en vam menjar una molt bona a prop de la plaça d’Armas, on estaven celebrant amb una mena de focs artificials un dels sants de Cusco, el senyor de los Milagros.
La setmana passada vam anar a visitar un poble a uns 40 minuts de Cusco: Andahuaylillas. És molt conegut per una “capella sixtina” que té i que està molt elaborada amb pintures i retaules de fusta molt treballades. Allà vam estar dinant en un pati d’un bar molt acollidor, un “lomo saltado”, típic d’aquí : llom, arròs, ceba, tomàquet i pebrot. Molt bo tot el conjunt!
Aquesta setmana passada, a Amantaní he estat amb els bebès, on han arribat uns quants de nous, molt petits (de dies i mesos), i un amb molts problemes cardíacs i respiratoris, que hem d’estar constantment controlant-lo i amb l’oxigen les 24 hores. Tot i això, hem d’estar molt pendents d’ell perquè li agafa molts atacs. Quan va arribar, era un NN, que son els que estan abandonats i no els han posat ni el nom. Ara ja té un nom, Gabriel, i esperem que vagi millorant...
La setmana que ve estaré combinant-me amb els bebès i els gordos (que són els d’1 – 2 anys). D’aquesta manera també coneixeré als més grandets, que són amb els que podré treballar millor potser. De passada veuré al Gerardo i al Joaquin, que amb l’arribada de tants bebès ja els van traslladar a Gordos, amb només 8 mesos.
El primer mes aquí a Cusco ha passat molt ràpid. El fet de començar en un lloc nou, conèixer noves sensacions, nous indrets, nova gent... ha fet que sigui tot més agradable i entretingut. Esperem que així siguin tots els mesos!!

Les comunitats de Ccorcca

La meva feina aquí encara no està del tot definida. Primer hem d’observar quines necessitats hi ha i intentar treballar sobre això. De moment m’han derivat amb els bebès. N’hi ha 7 en aquests moments: el Joaquín, el Gerardo, la Valeria, el John, la Rosita (entre 6-8 mesos), el Paolo (3 mesos) i un bebè que va arribar ahir de 23 dies, que ara no recordo el nom. La majoria d’aquests nens tenen falta d’estimulacions i això és el que estem treballant diàriament i conjuntament amb les cuidadores d’Amantaní.
Aquí al centre hi ha diversos grups de nens de diferents edats, al matí els més grans van a l’escola i es treballa més amb ells per la tarda, donant-los reforç escolar. D’això s’encarregarà sobretot l’Ari.
Durant aquesta setmana també hem pogut visitar un dels hogars que s’han fet en colaboració amb Amantaní. N’hi ha 3, la casa verde, la casa del río i la casa blanca, que aquesta última és la que vam visitar. Aquests hogars el que volen es crear un ambient de família en un casa, i crear un ambient de llar. Una parella acull els nens a casa seva, i s’encarrega de cuidar-los, donar-los una educació, estimar-los, acompanyar-los en el creixement d’una manera més personalitzada i íntima. Sempre s’intenta que els infants que vagin en aquests hogars siguin nens que estiguin a llarg plaç al centre, ja sigui perquè no els poden adoptar per alguna malaltia o perquè són massa grans. A la casa blanca hi ha 11 nens, el més gran de 17 fins al més petit de 8. Potser el grup és força nombrós, però s’avenen molt bé tots i la casa està amb molts espais per poder fer deures d’escola, menjar, dinar...
L’Hugo i la Marcela, el matrimoni de la casa blanca, ens van rebre encantats. Vam poder estar pendents de les feines que feien els nens i nenes, i ens van estar explicant coses sobre l’escola. Per ells tots els de la casa era la seva família, tots eren germans, s’ajudaven els uns als altres, sobretot els més grans als més petits... veies que hi havia una molt bona convivència, com una família.
L’experiència d’haver visitat aquesta casa ens va entusiasmar molt. Uns dies més tard també vam anar a Ccorcca,on Amantaní té un projecte d’uns albergs per noies estudiants, tant de primària com de secundària, que viuen en comunitats llunyanes a les escoles i d’aquesta manera eviten caminar més de 3 hores per anar i més de 3 hores per tornar cap a casa seva. Són noies amb família, pero d’aquesta manera conviuen totes juntes molt a prop de les escoles, mengen, dormen, fan diversos tallers...
Ccorcca és un petit poble enmig de les muntanyes andines, a una hora aproximadament de Cusco i una altitud de 4.100m. Les vistes que teníem durant el camí era tot un regal, fins i tot veiem una part del camí inca que va de Cusco a Quito. Ovelles, cavalls, vaques, llames... només ens va faltar veure l’alpaca, típica també aquí a Perú. Aquesta petita població no disposa de molts serveis, tot i que l’escola és de les millors de la zona. No hi ha farmàcies, ni botigues de carn, fruita, pa... Hi ha un petit “puesto”, és com un CAP, però que no disposa de moltes ajudes i té moltes mancances.
Vam poder visitar una de les comunitats que té una escola,Rumaray, tot i que en aquell moment la mestra ja no hi era i estaven tots els nens jugant pels voltants. Les comunitats són petites poblacions rurals, que la gent que hi viu treballa de la terra i no disposen ni de llum ni aigua. La majoria de cases estan formades d’adobe amb el sostre de palla, resistents a moviments sísmics. Les escoles de les comunitats no són molt bones, ja que la mestra que exerceix és qualsevol persona que vulgui fer-ho, i a més a més, en aquest cas, quan veu que hi ha algun “carro” que la pugui portar cap a Cusco, doncs tanca l’escola. Això és el que va passar quan hi vam anar, a les 10 del matí la “mestra” va tancar l’escola i va deixar a tots els nens sense un lloc on poder estar per compartir i aprendre coses. Simplement indignant.
Ara ja coneixeu una mica més el centre on estaré realitzant les meves pràctiques, el meu projecte durant aquests sis mesos.

Foto: vista des de la comunitat de Rumaray.

Ollantaytambo

Primer cap de setmana d’aventura amb destinació a aquesta ciutat inca plena de ruïnes i records dels avantpassats. Vam sortir el dissabte al matí amb la motxilla preparada per tot el finde, érem les 7 de la casa: l’Emma, la Sandra, la Dolça, l’Ari, la Natàlia, la Maria i jo, i el Richard, un noi americà que ha vingut a passar uns dies per estudiar castellà i també s’està a la casa, però demà al matí ja se’n va...
La nostra aventura va començar buscant on podíem anar per aquí als voltants de Cusco sense que arribéssim a estar molta estona de viatge. Vam veure la població d’Ollantaytambo, que era una ciutat molt maca i plena d’història amb les ruïnes que encara conserva. Vam buscar informació d’on agafar el bus i on allotjar-nos un cop allà. I així dissabte cap a les 11 començava el cap de setmana amb moltes ganes.
DISSABTE
El bus l’agafem només a uns 10 minuts d’aquí casa, i després d’un viatge d’una hora i mitja mesomenys, parem a Urubamba on agafem una combi que ens porta directament a Ollantaytambo. Aquest per sort dura només uns 20 minuts, tot i que les sotregades que va fent pel camí ens fa que sembli més estona. Un cop a la ciutat, busquem un lloc per dinar, i al pati interior d’un bar ens preparen uns arrossos a la cubana amb plàtan, papas, ou ferrat i amanida. Ja portem uns quants dies menjant-ne però és bo i econòmic. Acabarem de l’arròs!!!
De seguida hem anat a buscar l’hostal que havíem vist a la guia. Un petit indret amagat enmig del centre amb un patí interior amb jardinet, i les habitacions de fusta molt acollidores...ens ha encantat!! I a més a més el preu era indiscutible: 15 soles!! Després de deixar les coses, fer un cafè o te i jugar una estona a tirar unes monedes a una granota que hi havia, donem la volta pel poble. Veiem les ruïnes, però com es fa fosc aviat aquí preferim anar-hi pel matí. A les 7 ja és totalment fosc, i el poble ens ha encantat. És força petit, amb els carrers de pedra emmurallats i les cases molt rústiques. Els nens donaven alegria jugant pels carrers i de tant en tan ens acompanyava algun gos que només buscava una mica de companyia. Després de perdre’ns pels carrerons d’aquest indret, ens instal•lem en un bar amb unes cusqueñes (és la marca de cervesa d’aquí) xerrant i rient una estona amb els diferents jocs.
Quan decidim anar a sopar, a les 9, molts llocs ja estan tancats... aquí els horaris son de sopar cap a les 7 o 8 com a molt. Per sort trobem una pizzeria...però a mi m’agrada tant l’arròs que demano arròs amb pollastre!! Descansem bé per poder-nos llevar ben d’hora a l’endemà i aprofitar el dia.
DIUMENGE
A les 9.30 estem esmorzant un te amb un sandwich i ja ens encaminem a pujar per la muntanya i poder veure les ruïnes de més a prop. Només visitem les que no s’han de pagar, que antigament havien sigut uns magatzems de menjar, ja que les altres on va tothom, el temple del sol i la lluna, s’han de pagar amb el “boleto turístico” i l’hauríem d’haver tret des de Cusco. Crec que des de baix no s’apreciava tant l’alçada on es trobaven aquestes ruïnes. Realment ha estat una excursió molt maca, amb unes vistes increïbles que observàvem molt sovint per poder respirar bé, ja que amb tanta alçada (2800 m) et canses més. Finalment hem fet una bona ruta, pujant, baixant, escalant, baixant de cul (ehh Maria!!), saltant... Hem pogut veure totes les ruïnes i de lluny teníem les vistes dels temples, també en ruïnes. El sol ens ha picat bastant, i just arribar a baix al poble de nou, ens hem refrescat amb el riu que hi passa.
Dinem ja de camí cap a Cuzco, a la parada que fem entre un bus i un altre a Urubamba. Què dinem??? Arròs a la cubana la majoria!!!...per variar...
Ja aquí a Cusco, arribem cap a les 6, fem sessió de neteja de la casa, que una mica ja li tocava.
Ha sigut un cap de setmana força intens i complert, hem pogut gaudir del paisatge que ens presenta aquest país, les seves arrels inques, el menjar, la convivència entre nosaltres, riures, històries de por, la lluna plena...
Esperem que cada cap de setmana sigui tan viu com aquest i que anem superant-lo cada vegada!!!

pisco sour

Primera nit de festa a Cuzco... fins ahir encara estàvem cansades per sortir de festa, però aquesta nit passada vam aprofitar que encara no hem de començar per gaudir de la nit cusqueña i provar el conegut “pisco sour” en terres peruanes.

Avui és jugava un partit de futbol entre el “siensiano” (cuzco) i el san lorenzo (argentina), un partit decisiu pel cienciano, ja que si no guanyava 3-0 es quedava fora pels campionats sudamericans. Per 15 soles, que hem comprat a la gent que ho va venent pel carrer, no en taquilles, hem pogut veure el partit gairebé a primera fila, però no hem pogut celebrar la victòria dels siensianos (0-2).

La nostra rutina de dinar tard, encara continua.., nose com ens ho fem pero entre decidir què fem, començar-ho a preparar i tot, no dinem fins les 5 gairebé. Tardíssim!! El Jihmy, el noi de la casa, alucina amb nosaltres pero ja ens anirem habituant poc a poc... això de ser 7 es nota!!

Demà al matí comencem als centres gairebé totes, a mi em toca llevar-me a les 6.30!! uff!! Espero no dormir-me, la resta entren a les 8 o 9...algo més normal. Però per sort a les 12.30 ja hauré acabat.

Així doncs, amb ganes de començar i aprendre!!

Amantaní

El mal d'altura ja està passant només veure la meravellosa ciutat de Cusco. Passejant pel centre, gaudint dels racons més insòlits que ensenya aquest indret, compartint la vida amb la població... hi ha moltes coses que només s'aprenen vivint-les, experimentant aquests instants i fent-los nostres ara que estem aquí.
Ja he conegut la institució on estarem l'Ari i jo durant aquests sis mesos... Amantaní. (www.amantani.info)
Una casa enmig d'una barriada més aviat tranquila, amb un pati interior per poder jugar, varies sales d'estudi, joc i dormitoris. Els colors vestien les parets d'aquest centre, on només entrar ens han rebut els nens més petits amb un somriure màgic.
Les danses a les festes de San Jerónimo ens han rebut al arribar al següent centre, Amantay. Una institució per mares adolescents on estaran dues companyes, la Maria i la Dolça.
Tornant amb la "combi", al centre de la ciutat en una petita furgo atapeïda sempre de gent, per 0,60 soles (0,15 eur). Aqui la vida es força més barata... hem dinat al mercat: un arròs amb plàtan, patata, tomàquet i salsitxa per només 3 soles... 0'75 eur!!! una passadaa!!!
La vida aquí ja comença a ser un fet real, i no només una il·lusió...

una abraçada a tothom!!! i molts petons cusqueñsss!!!

Ja estic a Cuzco!!! L'experiencia tot just acaba de començar...

Després d'estar dos dies a Lima, una ciutat més aviat grisa i estressada, hem arribat a la ciutat de Cuzco: impressionant, molt tranquila i plena d'història...
Tot just arribar ens ha afectat una mica el mal d'altura, pero ara ja estem amb ganes de conéixer aquest indret tan incògnit en el que conviurem sis mesos...

fins aviaat!!

Ja t'he creat el bloc!!

Apa germaneta!! Ara ja no tens excusa!!

Així ens expliques com han anat els primers dies per Lima i Cuzco...

Em deus les fotos que vas fer amb el teu mòbil a l'aeroport....les que estem tots 5 i amb tu.