Retornem al Cusco...

Ja tornem a estar de nou les 7 aquí a Cusco. Han sigut unes vacances prou profitoses i gaudint de molts indrets inesperats. El Nadal el vam passar aquí a casa, però ben aviat vam sortir amb destinació Ayacucho la Maria, l’Emma i jo, esperant sentir i canviar d’entorn uns dies i tenir l’oportunitat de conèixer nous llocs. Només per començar ja ens esperaven 20 hores d’autocar, a més a més una de les companyies d’autocars més incòmodes que hi pugui haver per fer un trajecte tan llarg, els seients gairebé no es reclinaven, moments de molt fred i moments de molta calor, parant cada dos per tres (encara sort!!)... La veritat és que el nostre inici va ser bastant aventurer ja.
A Ayacucho ens vam trobar amb la Txell, una de les noies que està fent les pràctiques a Piura. Ja ens havia trobat un hostal i tot, molt acollidor, i així vam poder aprofitar el dia per veure una mica aquesta petita ciutat, molt afectada pel grup terrorista “sendero luminoso” als anys 70.
Vam organitzar-nos el segon dia que estaríem, i vam visitar les ruïnes de Wari, Quinua i la pampa de Quinua. Va ser un dia bastant complert, veient la quantitat de cactus que envolten aquesta zona, i per sort el dia que ens va fer va acompanyar. A la nit ja viatjàvem cap a Ica, ben bé tota la nit, per sort amb un autocar més confortable.
Al arribar cap a les 5 vam descansar una mica, i així més tard ja vam sortir a descobrir la ciutat. Aquest dia sí que vam notar que realment era estiu al Perú. Suposo que vam notar l’altura i que estàvem més a prop del nivell del mar, gairebé tocant a la costa. A Ica vam poder observar algunes de les destrosses que va ocasionar un terratrèmol fa 2 anys. Des de llavors que la ciutat encara viu immersa en la tristesa i esperant que poc a poc torni a brillar com abans.
Ens vam informar del que podíem veure, i de seguida ja vam anar a visitar la bruixa de Cachiche i la palmera dels 7 caps. Ens van explicar una mica una petita llegenda sobre aquests dos elements tan importants per Ica. Després ja vam anar cap a Guacachina, unes dunes amb un llac increïble, que et donaven unes ganes de banyar-te!! Per ells és com la platja o unes piscines, i al ser ara estiu estava força ple de gent, també es veia una mica turístic els voltants: hotels, restaurants...
Tornant cap a la ciutat d’Ica, i ja que ens havien comentat que hi ha molt bones bodegues, decidim anar a prendre un vinet i passar l’estona jugant al nostre increïble i viciat joc: el jungle speed!!
A l’endemà ja iniciem l’excursió cap a Nazca. Sobrevolem amb avioneta tota la zona de les senyals, la veritat és que ens esperàvem alguna cosa més impressionant, però va estar bé haver-ho vist. Des de l’aire costa una mica veure les figures, tot i que et dóna dues voltes perquè les puguis veure pels dos costats de l’avioneta. Una mica de mareig també vam agafar, per sort jo anava de copilot i em venia aire de davant que m’anava genial!!
Ja per la tarda agafem el bus cap a Pisco, no és gaire estona i arribem prou d’horeta per donar-hi una volta i comprar alguna cosa de sopar. Pisco encara es veu més destrossat que Ica a causa del terratrèmol. Realment es veuen molts edificis pel carrer mig derruïts, que encara no han estat reedificats.
A Pisco ens hi estem varies nits, aprofitant ja el fi d’any i que tenim la platja de Paracas ben a prop. A l’endemà d’arribar ja anem cap a les illes Ballestas, a veure lleons marins, foques, pelicans, i un munt d’aus més. Ha sigut preciós anar passejant amb la barca i veure tota aquesta fauna vivint en el seu entorn.
Després d’aquest petit creuer per l’oceà pacífic, ens endinsem cap a la Reserva Nacional de Paracas. “Lloguem” un taxista perquè ens faci una petita ruta per aquesta zona i acabem a la platja, on ens hi quedem una bona estona per prendre el sol i banyar-nos en aigües del pacífic.
Per fi aquest dia mengem cebiche de marisc i peix, arròs amb marisc i chicharrones de peix, tot a base de peix, ja que feia tant que no en menjàvem i estava molt bo... encara que no té res a desitjar al peix català...
Descansem una bona estona per la tarda per poder aguantar bé a la nit. La gran nit de fi d’any, a la platja de Paracas. Com ja he dit molts cops, semblava una revetlla de sant Joan: a la platja, amb fogueres, petards, música, gent banyant-se... A les 12 en punt, ja que ningú feia el gest de prendre el raïm seguint les campanades, nosaltres 4 ens hem començat a inventar els dongs per anar menjant-nos el raïm fins fer les 12 campanades. Ha sigut un fi d’any molt diferent, però ha estat maco.
L’endemà, el primer dia de l’any, hem anat de nou a Paracas, una estona per la tarda. Estava tan plena de gent!!! Es típic aquí el dia 1 de gener anar a passar el dia a la platja, i realment així ho vam comprovar.
Al dia següent vam tornar a agafar un bus cap a Lima. Allà ens vam trobar amb la Clara, una altra noia que està a Piura fent les pràctiques. Allà ens vam quedar mig dia sense saber ben bé què fer, vam anar al cine, a prendre alguna cosa... per fer temps a que es fes l’hora per agafar el bus cap a Huaraz.
El viatge a Huaraz sí que va ser del tot confortable, les butaques que es reclinaven molt, per recolzar els peus, sopar, pel•lícula... el viatge ens va durar unes 8 hores ben bé. Al arribar per fi a Huaraz, vam recordar el fred de les altures, també perquè era molt d’hora. Busquem l’hostal que teníem mirat, un lloc típic de motxiller i excursionista, amb unes vistes increïbles de la cordillera blanca i la ciutat. Huaraz està a una altura gairebé com Cusco, a 3000m, però per sort el mal d’alçada no ens va agafar del tot.
Aquell mateix matí vam esmorzar a l’hostal i després ja vam començar amb una petita excursió cap a unes ruïnes a les afores de la ciutat. Per la tarda ja vam passejar per Huaraz i fins i tot vam observar el paisatge des d’un mirador. El dia tan bo que ens havia fet de bon matí ja s’acabava a la nit, que va començar a plovisquejar.
Ens apuntem a un petit tour per la zona d’Ancash, on visitem Carhuaz, Yungay i Caraz, parant per la Laguna Chinancocha, un petit indret amb un llac turquesa impressionant i de fons la cordillera Blanca. Aquest tour va ser bastant turístic, però també divertit sobretot amb la conya d’inventar-nos els noms, anar a provar manjar blanco en una casa, demanar el cuy (cobaya) per dinar... realment era guiri, guiri...
Al vespre ja estàvem a Huaraz de nou, amb ganes de descansar i sopar bé.
L’excursió que vam fer a la Laguna 69 si que va ser una patejada considerable. A les 6 del matí ja estàvem esperant el bus que ens pugés fins a un punt del Parc Nacional del Huascarán i des d’allà començar la caminada cap a la laguna. Ben bé fins a les 9 no vam arribar al punt d’inici, i un cop allà... a caminar s’ha dit!!
Gairebé 4 hores per pujar, amb un desnivell bastant elevat, fins arribar als 4600m, l’altura on estava el llac. Pujant per aquí a mi si que em va agafar una mica de mal d’altura, sobretot mal de cap, i el temps no ens acompanyava gaire: pluja, vent, calor, fred... una mica de tot, però sobretot pluja!! Un cop a dalt, és increïble la vista que hi ha de la laguna 69 mentre arribes, de color turquesa, envoltada d’unes muntanyes escarpades i a dalt de tot el Huascarán que sobresurt pel darrere. Sense paraules... i a més a més amb la satisfacció d’haver arribat i sentir aquesta plenitud un cop allà dalt.
Al moment de començar a baixar se’ns va començar a ploure, cosa que ens va dificultar més la baixada, però vam tardar menys que pujant, i encara que dúiem xubasquero o capelina, vam acabar prou xopes! Va ser entrar al bus que ja ens esperava i seure amb unes ganes de dormir, però ens esperava un parell d’hores de camí desastrós, així que no hi havia manera d’aclucar l’ull.
El dia següent ja va ser un dia de relax total per la ciutat de Huaraz, passejant, dinant un menú força bé, prenent un cafè i jugant a cartes gairebé tota la tarda, fins a l’hora ben bé que havíem de marxar. A les 22h sortia el bus cap a Lima. La Txell i la Clara ja es quedaven allà i l’endemà sortien de ruta cap al Nord, que ja és direcció Piura.
El bus cap a Lima molt còmode també, i al arribar al matí següent, la Gabriela ja m’estava esperant!! Quina il•lusió veure-la aquí, a la seva terra i feia tan temps que no ens vèiem!!
Vam anar al barri de Barranco, que és on em quedaria jo, i així fèiem estona fins que no sortia el bus cap a Cusco de la Maria i l’Emma. Després de descansar una estona a casa la Marce, l’amiga de la Gabriela, vam donar una volta per Lima, la zona de Miraflores i Barranco amb la Gabriela i la seva germana, la Júlia. Ens van fer una mica de guies, tot i que elles són de Cajamarca realment. Vam estar al parque de los enamorados, al puente de los suspiros, mirador de barranco...
Cap a la una, ja van marxar a la terminal i la Gabriela, la Julia i jo vam anar a dinar a un lloc cajamarqués... Molt bo el menjar del nord!!! Vaig provar el caldo verde, una mena de sopa feta amb herbes, formatge, papa, pasta... boníssima! La humita, una mena de massa, com una croqueta però sense fregir, feta amb choclo (blat de moro), llet i formatge. I per últim, la cecina de res, una carn deixada assecar amb sal i després fregida... molt bona!! I de beure... chicha morada, aquí al Perú és molt típica aquesta beguda, feta amb choclo morado.
A la nit, una mica de música negroide, en uns bars de la zona céntrica de Lima. Realment espectacular com arriben a moure’s i quin ritme amb el cajón peruano.
La boda del germà de la Gabriela va ser el dia 9 al vespre al parque del retiro de Lima, en una pèrgola ja habilitada per aquestes ocasions. Va ser molt curiós anar a una boda peruana, tot i que realment era poca gent, en plan íntim, i sense grans luxes. Jo anava a anar amb texans, però per sort em van deixar un vestit i unes sandàlies, que anaven perfectes per l’ocasió.
Ja el dia 11 per la tarda, agafava el bus que després de 22 hores de trajecte em deixaria al Cusco. Feia molta mandra fer tantes hores de viatge en bus sola, però realment anava en categoria Suite, i es notava... ja no eren butaques que es reclinaven, sino directament sofàs molt còmodes reclinables, amb recolzapeus i cames, 4 pelis durant el camí, sopar, esmorzar, vistes molt maques...
Va ser un trajecte per recordar i reflexionar en tots els dies passats, i adonar-me’n que ja s’estaven acabant les vacances. De fet ja tenia ganes de tornar, per veure a totes les noies, la Maria, la Sandra, l’Emma, la Dolça, l’Ari i la Natalia, que ja trobava a faltar, i retrobar-me amb el Cusco que havíem deixat abans de partir.

BON ANY 2010 I FELIÇ NIT MÀGICA DE REIS!!!

Viatjant durant aquestes festes de nadal estem descobrint nous indrets increibles i passant unes festes ben diferents a les habituals.

Demà ens espera una cansada pero bonica excursió a un llac...

A la resta, molt bon dia de reis!! espero que el carbó no hi abundi...

..Petons desde Huaraz..

BON NADAL 2009!!!

Que aquests dies de màgia nadalenca estiguin plens de felicitat!!!

Molt bon Nadal i bones festes per tothom!!

Amb molt d'enyor, pero amb molt d'amor des del Perú...

Machu Pichu

Increïble experiència la d’anar al Machupichu!! Aquest divendres passat, vam anar direcció cap a una de les meravelles del món. La Sandra, la Maria i jo ens decidim a fer una de les rutes més econòmiques , i alhora una de les més aventureres.
Sortim divendres ben d’hora al matí, amb les motxilles no gaire plenes, per poder dur el pes tranquil•lament, però amb el menjar suficient perquè ens duri un parell de dies. A les 8 del matí ens surt l’autocar cap a Sta. Maria. La nostra ruta consisteix a anar per darrere el Machupichu, fins a Sta. Maria, i des d’allà agafarem una combi que ens deixarà a Hidroelèctrica on començarem la caminada de tres hores per la via del tren, enmig de les muntanyes i l’impressionant paisatge andí.
El viatge comença amb moltes ganes i molta motivació. Les set hores de trajecte amb el bus ens passen bastant més ràpid del que ens pensàvem. Entre les parades per descansar, les dormides i l’encantament observant el paisatge, arribem a bona hora a Sta. Maria. Iniciem el nostre àpat a base de pa bimbo, jamonada i formatge. Aquest serà el nostre menú diari per aquests dies...
Trajecte de Sta. Maria – Hidroelèctrica... 10 sols!! Ens avassallen amb els preus, finalment aconseguim que ens portin per 8 sols... cada una, clar. El recorregut és espectacular, tot i que la carretera no és massa bona, enmig de la muntanya, i que el conductor, com tots els peruans, condueix amb un coet al cul, podem gaudir i riure de l’emocionant aventura que ens espera.
Cap a les 17.30 arribem a Hidroelèctrica. Hi ha la temptació d’agafar el tren que està a punt de sortir, però no... el nostre repte es fer-ho a peu, ja no només per l’estalvi sinó per poder estar així amb més contacte amb la natura i poder gaudir més del paisatge que ens envolta.
El camí per la via es fa una mica monòton, caminant per les pedres i de tant en tant per sobre les fustes del mateix rail, per sort, durant la ruta ens creuem amb gent que està fent el mateix trajecte però de tornada. Les vistes són realment molt maques, i quan ja comença a enfosquir, és al•lucinant veure el cel estrellat i notar la presencia de les muntanyes al costat.
Quan per fi arribem a Aguas Calientes, que és on hi ha tots els hostals per la gent que puja al Machupichu, busquem un hostal ben econòmic i sopem i descansem. La nit serà molt curta, ja que a les 4 tenim previst començar a pujar.
Encara fosc, sortim ben preparades per pujar cap al Machupichu. No som les úniques, molts grups surten també cap a aquesta hora, per poder pujar tranquil•lament i arribar just a l’hora que obren les portes. És impressionant anar pujant, i poc a poc veure que el cel va aclarint, tot i que una mica de boira es quedava entre les muntanyes. El camí de pujada, ple de vegetació, colors verds i taronges es combinaven. Tardem unes 2 hores en arribar a l’entrada. Quina satisfacció més bona un cop a dalt!!
Moment ja d’entrar al Machupichu... lloguem una guia perquè ens faci el trajecte explicant cada racó i cada detall. La boira que encara hi ha fa que el paisatge tingui un aire més misteriós i místic. Sembla increïble que ja estem al Machupichu!! És emocionant veure i escoltar tota la història dels inques que hi vivien i quan van haver de fugir per l’arribada dels espanyols. Per sort, la ciutat del Machupichu no va ser destruïda...
Per pujar al Waynapichu, que es des d’on es veu una bona vista del Machupichu, es pot anar a les 7 o a les 10, per la boira que veiem al arribar, agafem la segona tanda, de les 10. Tot i així, veiem que el temps no es molt favorable, però ja que som aquí, pugem igualment. Hi ha una hora fins arribar a dalt, i durant el camí anem veient les vistes del Machupichu, enmig de la boira. Se’ns posa a ploure també, ja és una aventura total. També són escales que van pujant, però per sort no tant cansat com el camí que hem fet per pujar fins al Machupichu, el que sí que és aquesta ruta és més aventurera, ja que vam anar escalant, passant per túnels, per escletxes a les roques... i tot sota la fina pluja que estava caient.
Un cop a dalt del Waynapichu només veiem boira, però tenim una satisfacció interior increïble, a més a més d’haver estat gaudint en tot el trajecte. Contemplem una estona la magnitud del lloc on estem. Una passada!!
Abans que se’ns faci massa tard, comencem a baixar. La baixada sempre es fa més ràpid, tot i que poc a poc anem notant el cansament de les cames.
Fem l’última mirada a la ciutat perduda dels inques, tot i que crec que hi tornarem...
Després de baixar tot el camí fins arribar a Aguas Calientes, descansem una estona i recuperem forces, per emprendre de nou l’itinerari de la via del tren. Una mica atrevit començar aquest camí quan ja està enfosquint, però l’iniciem amb moltes ganes i les llanternes ben preparades. En poc temps el cel estrellat es deixa veure en la foscor de la nit.
La tornada se’ns fa molt pesada i cansada. Traiem les forces d’on sigui, però arriba un moment que sembla que no podem més. Portem caminant molt intensament des de les 4 del matí i això es nota. Arribem a la hidroelèctrica cap a les 22h, i la sorpresa és nostra quan veiem que no hi ha ningun taxi ni combi per poder anar fins a Sta. Maria. Amb el cansament que portem a sobre, només ens faltava això... A la hidroelèctrica no hi ha res, és com un polígon, només seguretat i policia. Com els de seguretat no ens poden ajudar en res, decidim anar a buscar la policia. Després d’una hora esperant davant la comissaria, i disposades a dormir allà al terra, fins que a l’endemà poguéssim agafar una combi, arriben els agents. Venien de jugar un partit de futbol... increïble!!Això sí que és treballar a gust!!
Els expliquem la nostra situació, és impossible avisar un taxi ara, ja que de nit no van per la carretera aquesta que és perillosa. La solució seria passar la nit allà i a l’endemà al matí agafar un taxi. El cap de la policia es mostra molt amable oferint-nos una habitació per passar la nit. Es posen tots els agents junts en una i nosaltres tres en una altra. Ara sí que estem al•lucinant!! Qui ens havia de dir que la nostra aventura realment seria una aventura al 100%.
A les 6 ens llevem, quina sort haver pogut dormir una mica en un llit. Agafem un taxi fins a Sta. Teresa. Durant el camí recollim a varies persones que també van cap allà. En aquests indrets hi ha molta hospitalitat els uns amb els altres.
A Sta. Teresa aprofitem de comprar una mica de menjar abans d’agafar l’altre taxi cap a Sta. Maria. El bus de Sta Maria a Cusco passa a les 09.30, així que anem amb el temps perfecte. Un cop pugem al bus, el nostre cansament surt totalment, i fem el viatge de 7 hores descansant el màxim, encara que es fa una mica pesat.
Arribem a Cusco a les 15.30 passades...però l’emoció d’explicar totes les vivències d’aquests 2 dies, fa que desaparegui gairebé tot el cansament i les agulletes que ens comencen a sortir.
Espectacular viatge, increïbles vistes, magnífics paisatges, moments genials, somriures, plors, converses, estrelles, escales, vies del tren, cansament, il•lusió, misteri, bona companyia, pluja, boira, entrepans de pa bimbo amb pernil i formatge, sucs de 5 sols, pícaras, agulletes, nits a la comissaria, cadira davant la porta, carreteres amb precipicis, showman al bus, ... el Machu Pichu ho pot tenir tot, i nosaltres ho hem viscut.
Moltes gràcies per aquesta experiència!!!

25 anys!!

Qui m’havia de dir que celebrar els 25 anys aquí a Cusco seria tan increïble. Va ser un dia fantàstic, on vaig gaudir de moltes sorpreses inesperades. Les culpables d’aquests bon moments: les meves companyes de pis i amigues aquí a Cusco.
El cap de setmana va ser molt tranquil. El dissabte vam visitar la població de Chinchero, només la part que es pot accedir sense el famós “boleto turístico”. El poble és petit però molt acollidor. Unes dones que estaven teixint ens van veure passar per davant del seu pati i ens van fer entrar a què veiéssim el que estaven fent. Al•lucinant veure com aquelles dues dones anaven xerrant i alhora passant les llanes d’un costat a l’altre contant cada un dels colors. Ens van mostrar com quedava el resultat final i era increïble, realment moltes hores per l’elaboració.
Després de fer un dinar bastant típic: arròs chaufa, lomo saltado, o arròs amb pollastre, vam anar seguint un dels camins de terra que pujava cap als camps situats més amunt. Era preciós observar el paisatge des d’allà dalt i veure les diferents cases amb les seves pastures al voltant, vaques, porquets (aquí els hi diuen chanchos), ovelles... Vam estar una bona estona de relax, veient com s’anava ponent el sol i retratant cada racó d’aquell indret.
El diumenge de tranquil•litat per Cusco. La plaça de San Blas és un bon lloc per fer un mate i estar xerrant plàcidament mentre el sol et va escalfant. Hi ha moments que desitjaries tenir una piscina allà al costat per la immensitat de sol que hi ha.
A les 00.00h començava el meu dia, tot just acabant de sopar totes les amigues em van felicitar i ja planejaven el que farien l’endemà, per la qual cosa ja em van enviar cap amunt. Uns 20 minuts més tard, quan jo ja estava iniciant el son, em desperta una guitarra i unes cançons de “Happy birthday”. Em quedo flipant mirant cap a la porta i els veig a tots allà cantant-me. “La banda sin nombre” aquí a casa meva felicitant-me...ufff!! dunidó!! La serenata va durar unes dues cançons, jo encara al•lucinava i això que estava rodejada de totes les meves companyes. Va ser un molt bonic detall. “La banda sin nombre” és un grup de música d’aquí Perú, que toca en molts bars que hi ha per Cusco. Poc a poc ens hem anat coneixent i fent amics. Després d’aquesta sorpresa em va costar dormir així que ens vam quedar xerrant una bona estona.
A l’endemà al matí a la feina com sempre, amb els gordos sense parar ni un instant. Per la tarda ja em van fer fora de casa com fos, i no podia arribar fins que fossin ja les 10 de la nit ben bé. Me’n vaig anar a veure una pel•lícula amb un amic, per cert molt bona: “El color del paraíso”, d’un director iranià. Més tard va venir un altre amic i em va fer un retrat amb llapis, allà mateix en cinc minuts mentre xerràvem. Molt maco el dibuix per cert!
Ja cap a les 22h faig cap de nou a casa i...venen més sorpreses!! Estan tots reunits a la cuina i només obrir la porta em comencen a cantar una cançó, amb la música de “Cariñito”, una cançó peruana, però la lletra totalment escrita per a mi. Quina sorpresa de nou!! “Una tortuguita, que viajaba por el Cusco...” Molt bonica de veritat, a més a més amb la guitarra i tot, genial!!
I ja a sopar, havien preparat durant tota la tarda el sopar...ufff!! què bó!! Nachos amb guacamole, tequeños d’espinacs amb formatge, arròs, pa amb tomata i fuet, yuca fregida, camote, amanida... bonííííssim tot!!
I després del sopar... el pastís! Bufar les espelmes, demanar un desig...i morder la torta com fan aquí. Va a fer una mossegada i quan t’apropes al pastís, PAM... tota la cara sobre la torta!! Després d’escoltar de nou la meva versió del “Cariñito”... un regalet!! Unes aquarel•les amb els pinzells, la paleta, fulls d’aquarel•la... uaaaauuu!!! Quin regal més maco!! Ara ja tinc molts encàrrecs, cada una d’elles en vol un... però tenia tantes ganes de pintar amb aquarel•les...
La festa va continuar encara, vam anar cap a los “7 angelitos”, un bar on fan música en viu i uns mojitos molt bons. Actuaven la “Banda sin nombre”, els quals em van tornar a felicitar moltes vegades i em van dedicar un altre “Happy birthday”. Increïble!!Aquí la festa es va allargar fins ben bé les 5h, quan la pista feia hores que era nostra però vam pensar en el dia de treball que ens venia en poques hores.
Dunidó quin aniversari, oi?? Aquests 25 anys realment seran inoblidables... i tot gràcies a vosaltres noies!!
Moltes gràcies Ari, Maria, Dolça, Sandra, Emma i Nat per fer del meu aniversari un dia genial!!
I gràcies a la “Banda sin nombre” per despertar-me i desitjar-me un feliç aniversari!!

Ja fa un mes de l’arribada...

Cap de setmana tranquil a Cusco. El dissabte a la tarda, vaig anar amb la Sandra a Amantaní per fer el taller de manualitats. Vam fer un taller de fang, l’objectiu més aviat era que els grup de nens i nenes poguessin gaudir una estona conjuntament i realitzant una activitat diferent de les que estan acostumats. Del grup de 16 que hi havia, no gaires havien treballat amb fang. En un primer moment molts preguntaven si era xocolata. S’ho van passar molt bé, això és la sensació que vaig percebre mentre manipulaven el fang i també pel que em van dir molts, ja tenen ganes de tornar a fer un altre taller. La proposta inicial era realitzar una figura d’un animal i després fer uns forats per poder posar els colors, llapissos... però finalment, vaig preferir que fessin una figura d’un animal i ja està. Ja van tenir força indecisions, ja que no sabien quin fer, com fer-ho... Al final van sortir uns treballs magnífics!!!
En els nostres àpats encara hi abunda l’arròs, però per sort de tant en tant anem a menjar alguna cosa diferent. Una pizza mateix és un plaer. Ahir mateix, en vam menjar una molt bona a prop de la plaça d’Armas, on estaven celebrant amb una mena de focs artificials un dels sants de Cusco, el senyor de los Milagros.
La setmana passada vam anar a visitar un poble a uns 40 minuts de Cusco: Andahuaylillas. És molt conegut per una “capella sixtina” que té i que està molt elaborada amb pintures i retaules de fusta molt treballades. Allà vam estar dinant en un pati d’un bar molt acollidor, un “lomo saltado”, típic d’aquí : llom, arròs, ceba, tomàquet i pebrot. Molt bo tot el conjunt!
Aquesta setmana passada, a Amantaní he estat amb els bebès, on han arribat uns quants de nous, molt petits (de dies i mesos), i un amb molts problemes cardíacs i respiratoris, que hem d’estar constantment controlant-lo i amb l’oxigen les 24 hores. Tot i això, hem d’estar molt pendents d’ell perquè li agafa molts atacs. Quan va arribar, era un NN, que son els que estan abandonats i no els han posat ni el nom. Ara ja té un nom, Gabriel, i esperem que vagi millorant...
La setmana que ve estaré combinant-me amb els bebès i els gordos (que són els d’1 – 2 anys). D’aquesta manera també coneixeré als més grandets, que són amb els que podré treballar millor potser. De passada veuré al Gerardo i al Joaquin, que amb l’arribada de tants bebès ja els van traslladar a Gordos, amb només 8 mesos.
El primer mes aquí a Cusco ha passat molt ràpid. El fet de començar en un lloc nou, conèixer noves sensacions, nous indrets, nova gent... ha fet que sigui tot més agradable i entretingut. Esperem que així siguin tots els mesos!!

Les comunitats de Ccorcca

La meva feina aquí encara no està del tot definida. Primer hem d’observar quines necessitats hi ha i intentar treballar sobre això. De moment m’han derivat amb els bebès. N’hi ha 7 en aquests moments: el Joaquín, el Gerardo, la Valeria, el John, la Rosita (entre 6-8 mesos), el Paolo (3 mesos) i un bebè que va arribar ahir de 23 dies, que ara no recordo el nom. La majoria d’aquests nens tenen falta d’estimulacions i això és el que estem treballant diàriament i conjuntament amb les cuidadores d’Amantaní.
Aquí al centre hi ha diversos grups de nens de diferents edats, al matí els més grans van a l’escola i es treballa més amb ells per la tarda, donant-los reforç escolar. D’això s’encarregarà sobretot l’Ari.
Durant aquesta setmana també hem pogut visitar un dels hogars que s’han fet en colaboració amb Amantaní. N’hi ha 3, la casa verde, la casa del río i la casa blanca, que aquesta última és la que vam visitar. Aquests hogars el que volen es crear un ambient de família en un casa, i crear un ambient de llar. Una parella acull els nens a casa seva, i s’encarrega de cuidar-los, donar-los una educació, estimar-los, acompanyar-los en el creixement d’una manera més personalitzada i íntima. Sempre s’intenta que els infants que vagin en aquests hogars siguin nens que estiguin a llarg plaç al centre, ja sigui perquè no els poden adoptar per alguna malaltia o perquè són massa grans. A la casa blanca hi ha 11 nens, el més gran de 17 fins al més petit de 8. Potser el grup és força nombrós, però s’avenen molt bé tots i la casa està amb molts espais per poder fer deures d’escola, menjar, dinar...
L’Hugo i la Marcela, el matrimoni de la casa blanca, ens van rebre encantats. Vam poder estar pendents de les feines que feien els nens i nenes, i ens van estar explicant coses sobre l’escola. Per ells tots els de la casa era la seva família, tots eren germans, s’ajudaven els uns als altres, sobretot els més grans als més petits... veies que hi havia una molt bona convivència, com una família.
L’experiència d’haver visitat aquesta casa ens va entusiasmar molt. Uns dies més tard també vam anar a Ccorcca,on Amantaní té un projecte d’uns albergs per noies estudiants, tant de primària com de secundària, que viuen en comunitats llunyanes a les escoles i d’aquesta manera eviten caminar més de 3 hores per anar i més de 3 hores per tornar cap a casa seva. Són noies amb família, pero d’aquesta manera conviuen totes juntes molt a prop de les escoles, mengen, dormen, fan diversos tallers...
Ccorcca és un petit poble enmig de les muntanyes andines, a una hora aproximadament de Cusco i una altitud de 4.100m. Les vistes que teníem durant el camí era tot un regal, fins i tot veiem una part del camí inca que va de Cusco a Quito. Ovelles, cavalls, vaques, llames... només ens va faltar veure l’alpaca, típica també aquí a Perú. Aquesta petita població no disposa de molts serveis, tot i que l’escola és de les millors de la zona. No hi ha farmàcies, ni botigues de carn, fruita, pa... Hi ha un petit “puesto”, és com un CAP, però que no disposa de moltes ajudes i té moltes mancances.
Vam poder visitar una de les comunitats que té una escola,Rumaray, tot i que en aquell moment la mestra ja no hi era i estaven tots els nens jugant pels voltants. Les comunitats són petites poblacions rurals, que la gent que hi viu treballa de la terra i no disposen ni de llum ni aigua. La majoria de cases estan formades d’adobe amb el sostre de palla, resistents a moviments sísmics. Les escoles de les comunitats no són molt bones, ja que la mestra que exerceix és qualsevol persona que vulgui fer-ho, i a més a més, en aquest cas, quan veu que hi ha algun “carro” que la pugui portar cap a Cusco, doncs tanca l’escola. Això és el que va passar quan hi vam anar, a les 10 del matí la “mestra” va tancar l’escola i va deixar a tots els nens sense un lloc on poder estar per compartir i aprendre coses. Simplement indignant.
Ara ja coneixeu una mica més el centre on estaré realitzant les meves pràctiques, el meu projecte durant aquests sis mesos.

Foto: vista des de la comunitat de Rumaray.